Reptes educatius

Fa uns anys vaig veure en una paret d’una ciutat llatinoamericana una pintada que deia: ¡Basta de realidades, queremos promesas! Òbviament la ironia del missatge no amagava la duresa de la realitat i, sobre tot, la manca d’esperances o les possibilitats d’un canvi.

Darrerament he pensat que aquest missatge bé podria ser l’eslògan comunicatiu de l’Ajuntament de Figueres, o dit d’un altre forma, que la realitat no espatlli una bona promesa. Hi ha una contínua presència en els mitjans de comunicació anunciant tot un seguit d’actuacions que el temps arxiva en el magatzem de l’oblit, en rectificacions de darrera hora o en desviar les responsabilitats cap a altres indrets. Hi ha una quantitat enorme d’energies gastades en anunciar el que es farà. Les promeses i els projectes hi són, les realitats triguen una mica més.

Tot això ve al fil que el passat  cap de setmana  la ciutat de Figueres es va omplir d’actes a favor de la infància i reconeixent del valor de l’educació: l’obtenció del títol de ciutat amiga de la infància, la renovació de part dels membres del Consell ciutadà d’Infants o la publicació al diari Ara dels dibuixos realitzats pels infants de les escoles de Figueres. Són bones notícies, bones iniciatives que no haurien d’amagar la realitat que viuen molts dels infants de la nostra ciutat.  Perquè qualsevol coneixedor de la realitat educativa és conscient que les diferències s’han accentuat, que cada vegada és més profunda la bretxa existent entre uns infants i uns altres, i que no tothom gaudeix de les mateixes oportunitats. Penso que l’ajuntament, l’entitat més propera als ciutadans, pot fer molt  més per  retallar aquestes distàncies. No n´hi ha prou amb complir la llei, no és suficient amb declaracions de bones intencions que ens dóna portades als diaris i setmanaris. Cal convertir l’educació en l’eix prioritari.

I quina és la realitat que aquestes bones actuacions amaguen? Que malgrat el temps passat, les desigualtats educatives s’estenen i que l’Ajuntament Figueres no fa passos prou ferms per reduir la segregació escolar d’alguns centres educatius, centres finançats amb diners públics; que els guetos educatius no tan sols es mantenen sinó que augmenten i que cada vegada són més els pares i les mares que veuen com aquesta situació s’estén; que continua mancant una aposta decisiva per oferir una oferta completa i universal  d’activitats extraescolars; que manca impulsar de forma decidida els cicles formatius i apostar clarament pels cicles superiors; que manquen places per les UECS, que estan saturades i no ofereixen només que una especialització; que les ofertes pels Plans de Transició al Treball són insuficients; que manquen educadors socials a les escoles i als carrers. Que la pobresa segueix sent el principal factor de desigualtat educativa.

A la reunió del primer Consell Municipal d’Educació d’aquest curs, celebrat el mes d’octubre, es van posar de manifest aquestes i altres mancances educatives. Se’ns va dir que es crearia, i així s’ha fet,  una comissió de planificació educativa. Tant de bo que la seva creació  no faci bona la dita “Si vols que un problema no es resolgui, crea una comissió”. Aquesta comissió neix amb un triple repte: estudiar la possibilitat de modificar la distribució de l’alumnat d’educació infantil i primària per evitar escoles – guetos; apostar decididament pels cicles formatius i recuperar la capitalitat comarcal pels estudis de batxillerat. No és poca cosa. Esperem i desitgem que les promeses es puguin convertir en realitat i no tinguem que pintar les parets exigint promeses, farts d’una realitat que ens ofega.

Article de Toni García, regidor de la CUP de Figueres, publicat al setmanari Empordà

Anuncis