Dels manters i el Zara

Un dels temes recurrents per la premsa catalana els últims anys és el dels manters. Concretament, els manters són notícia des de l’estiu de 2015, poc després de la victòria de Barcelona en Comú a les eleccions a l’ajuntament de Barcelona i l’accés d’Ada Colau a l’alcaldia. No hi havia manters, abans, a Barcelona? És clar que sí, però la premsa més reaccionària (amb La Vanguardia al capdavant) ha de vetllar pels seus interessos i els dels sectors econòmics als que representa, i tot val a l’hora d’atacar.

Des d’aleshores hem vist portades i més portades; notícies i més notícies. Des de la mort d’un manter a Salou quan fugia d’un operatiu dels mossos a casa seva fins als desplegaments policials habituals en zones turístiques. Bombardejats sempre pel mateix missatge, estigmatitzant els manters i culpant-los de les penúries que passa el comerç tradicional. I durant aquest temps hem vist un govern municipal que sucumbia al missatge únic i que dedicava gran quantitat de recursos policials per intentar acabar amb el top manta.

La setmana passada el diari Ara explicava l’entramat empresarial que Inditex (la multinacional espanyola propietària de marques com Zara, Massimo Dutti, Bershka o Oysho) té dissenyat per pagar menys impostos. La notícia ensenyava amb pèls i senyals com desenes de petites empreses fan córrer els diners d’una punta a l’altra d’Europa per estalviar-se tants impostos com pot. Amb aquest sistema, entre 2011 i 2014, Inditex es va estalviar 585 milions d’euros (218 dels quals corresponents a vendes fetes a l’estat Espanyol), i tot fa indicar que des d’aleshores s’hagi perfeccionat el sistema. El seu propietari, Amancio Ortega (segona persona més rica del món amb una fortuna estimada de més de 71.000 milions d’euros), no ha inventat res. Se sap que grans empreses com Ikea o Starbucks fan servir sistemes similars.

Com és, doncs, que la policia no intervé? Per què ni la Fiscalia ni cap jutge no mou peça? Doncs perquè el que fan aquestes empreses és perfectament legal. Hi ha un aforisme francès que diu que “el dret civil serveix perquè els rics puguin robar als pobres i el dret penal per evitar que els pobres robin als rics”, i hi ha moments en què sembla que és ben cert.

L’endemà, el mateix diari Ara titulava en portada que el frau fiscal costa anualment 2.120 euros a cada català (s’estima que a Catalunya la xifra total ronda els 16.000 milions d’euros). O sigui que, a part dels qui fan enginyeria financera per estalviar impostos, els diners que s’escapen il·legalment de les arques públiques serien prou com per haver evitat les retallades d’aquests últims anys al sector públic.

I per què ens fixem tant en uns i tant poc en els altres? Per què dediquem tants recursos policials a perseguir els manters i no a evitar els tripijocs de les grans empreses? Doncs perquè com a societat tenim un problema, i és que permetem una administració que és forta davant dels dèbils i dèbil davant dels forts. I està a les nostres mans que això canviï.

 

Article de Joan Font, membre de la CUP de Figueres, publicat al setmanari Empordà.

Anuncis